Segona part d´un article publicat els dies 28 i 29 de Desembre de 1936 en el " The Daily Telegraph".

Font: DE RIQUER, Borja: L´últim Cambó (1936-1947).Vic: Eumo Editorial, 1996. 291-294 pp.

Comentari: Segona part d´un article publicat els dies 28 i 29 de Desembre de 1936 en el " The Daily Telegraph".

Fr. Cambó (1876-1947) s´adreçava a l´opinió pública internacional i britànica per a justificar el cop d´estat del general Franco. Era la seva presa de posició pública.

La situació donada deprés de les eleccions del mes de Febrer de 1936 era dramàtica (crims, poc res-pecte a la propietat, persecucions). No més l´exèrcit podia aturar la descomposició de l´Estat Espanyol. Per tant, el cop era un deure patriòtic.

Text: Cal notar que el feixisme a Espanya va ser gairebé insignificant fins després de les eleccions del 16 de febrer. En aquestes eleccions, i a Madrid, allà on el feixisme era més nombrós i tenia més enverga-dura, els seus candidats només van aconseguir 3000 vots d'un electorat de més de 400.000 votants.

A Espanya, el Front Popular es va organitzar per lluitar contra un feixisme inexistent. Però tot perse-guint un fantasma va aconseguir crear una realitat que es va anomenar feixisme només perquè era el nom que li donaven els seus enemics. En realitat, no respon a altra cosa que a la natural reacció defensiva a què es troba abocat qualsevol ens polític quan la seva mateixa existència es troba amenaçada per les for-ces violentes del desordre. I mentre el govern, representat per l'anarquia, no vol o no és capaç de complir els sets deures més elementals de manteniment de l' ordre i fer respectar la llei.

Ajuda pels rojos

Quan el senyor Azaña va ser elegit president de la República. va encarregar al senyor Casares Quiroga que formés el Govern del Front Popular. Durant la seva presidència, el procés de descomposició interna d' Espanya ,s'accelerava dia a dia. El govern estava sota el control absolut dels socialistes.

els comunistes i els anarquistes.

Els crims polítics i socials eren el pa de cada dia. Era impossible circular per les carreteres sense pagar tribut, sota el pretext d´ ajuda pels rojos , als bandits que robaven els viatgers davant mateix dels nassos de la policia, la qual es veia obligada a contemplar impotent els crims de tota mena que es cometien en nom de la teoria revolucionària. Una simple bandera roja o un puny alçat donaven permís total per robar, cremar o assassinar amb impunitat.

El judici que es mereix la conducta del senyor Casares Quiroga pot ser considerat a partir de dos fets. En primer lloc, perquè quan el Parlament li va demanar que posés fi a aquell estat de guerra civil en què havien caigut unes quantes províncies espanyoles i que obligués a tothom, tant la dreta com l' esquerra, feixistes com comunistes, que obeís la llei i respectés l'autoritat, ell va replicar que el Govern contempla-va aquella lluita no pas com a jutge sinó com a part bel•ligerant. En segon lloc, l'assassinat del líder monàrquic, senyor Calvo Sotelo, que va ser comès per policia d' uniforme, amb un camió oficial, no va suscitar ni una sola paraula de protesta per part del senyor Casares Quiroga, ni va donar la menor indica-ció perquè fossin castigats els assassins.

L'acció de l'exèrcit

Va ser aleshores que va esclatar la rebel•lió militar. L'actitud general de l'exèrcit era prou coneguda: respecte absolut al Govern i a les autoritats legalment constituïdes mentre el desordre i la bolxevització d'Espanya no fossin imminents. Si s'arribava a plantejar l'amenaça, farien costat al govern en el cas que es decidís a resistir; però s'hi posarien en contra si es deixava endur per la descomposició interna d'Espanya.

Heus aquí el punt més delicat i important de l'assumpte. Havia arribat l'hora en què el sentit més ele-mental del deure patriòtic exigia que l'exèrcit hi intervingués, sense el govern o en contra, per frenar el procés de descomposició d' Espanya, ja prou avançat? Sobre aquest punt n'hi deuen haver molts que tin-guin els seus dubtes. Molts de nosaltres, en realitat, també els hi van tenir, i ens inclinàvem més aviat a dir «No>>, quan va esclatar l´ aixecament militar.

Però tots els nostres dubtes es van esvair quan vam descobrir que la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la poderosa organització que governa en realitat a totes les províncies que encara estan sota el règim del Govern del Front Popular, ho tenia tot preparat per intervenir revolucionàriament amb l'objectiu d'obtenir el poder en el moment en que l'exèrcit, desorganitzat i corromput per la propaganda anarquista, fos incapaç d'oposar-s'hi amb èxit.

L´exemple de Catalunya

Tothom sabia que aquestes organitzacions extremistes demanaven que fossin allunyats de l'exèrcit els oficials de tots els rangs que es poguessin oposar a un cop anarquista o comunista. Tothom sabia. també, per desgracia, que el Govern no era prou honest o no tenia prou caràcter per resistir les seves pressions o les seves amenaces.

Si algú dubta que la situació a Espanya fos tan greu i pensa que el temps hauria pogut apaivagar-ho o resoldre-ho, l' invito a prendre en consideració uns fets que li faran veure com n'està, d´ equivocat. Em refereixo a la situació actual de Catalunya.

A Catalunya la revolta militar només va durar 24 hores. De fet es pot dir que es va acabar en dotze ho-res, quan el cap del moviment, el general Goded, presoner a Barcelona, va parlar per ràdio a les altres guarnicions catalanes, aconsellant-los que es rendissin. Des del dia 20 de juliol, el Front Popular domina-va absolutament la situació a Catalunya.

El territori català queda força lluny de la zona de batalla. No ha rebut cap atac per part de les forces nacionalistes. La situació interior de Catalunya, amb el seu govern autònom, es troba per tant molt condi-cionada per la guerra civil. És el resultat lògic a partir de les condicions que dominaven arreu d'Espanya abans de la revolta militar.

I què passa a Catalunya? Doncs que el terror roig hi regna de manera més cruel i salvatge que enlloc d'Espanya.

Una amenaça a tot Espanya

No solament s' hi persegueixen i s' hi assassinen els sacerdots, les persones de classe mitjana i els par-tidaris de la dreta. Els partidaris de l' esquerra moderada, els líders de la qual havien organitzat el Front Popular, reben el mateix tracte. Els seus líders més destacats s' amaguen ara a França, a Bèlgica, o bé han travessat l'Atlàntic en alguna missió inventada com a pretext per fugir-ne. Aquells que s'hi han quedat és perquè no han pogut escapar a la vigilància implacable de la FAI.

Per cada sacerdot o ciutadà de la classe mitjana, els anarquistes han assassinat deu treballadors. Els tribunals de justícia, tant els civils com els criminals, han estat abolits i substituïts per tribunals populars compostos per representants dels comitès revolucionaris encarregats d' administrar justícia, no pas segons la llei, sinó segons els dictats dels seus principis revolucionaris. Cal recordar, a més a més, que la majoria de les execucions que tenen lloc diàriament no són ni sentenciades per aquests tribunals populars, sinó per simples comitès de les organitzacions comunistes i anarquistes.

S' hi han cremat esglésies, s' han saquejat la majoria de les cases particulars, i totes les propietats, tant les dels espanyols com les dels estrangers, han estat confiscades. Han obert les caixes dels bancs i els comitès anarquistes disposen ara lliurement dels fons dels bancs i dels comptes privats. Tots els diaris han estat requisats, no pas pel Govern sinó pels membres de les diferents organitzacions revolucionàries; i els usen per donar suport a la política revolucionària, a expenses de l'antic propietari, si posseeix béns a Es-panya.

El sistema que funciona actualment a Catalunya solament es pot comparar amb el que hi va haver a Hongria a l´ època de Béla Kun. I el sistema de govern que existeix a Catalunya, que és el mateix que existeix a València, Alacant, Jaén, Màlaga, Cartagena i a totes les províncies que estan actualment sota el control del Front Popular, existiria també a la resta d'Espanya si no arriba a ser per la revolta militar.

Si fos Anglaterra

Aquests fets haurien de ser curosament considerats per tots aquells qui viuen en democràcies parla-mentàries, en països on el respecte a la llei i l'autoritat són principis admesos per tots els partits polítics, i els costa d'entendre la realitat del que s'ha esdevingut a Espanya des del 17 de febrer.

Jo demano a tots els homes raonables que considerin quina seria la seva actitud en el seu país, per no dir a Anglaterra, si el Govern arribés a sotmetre' s a les ordres dels comitès anarquistes i comunistes, i si aquests imposessin, amb l' aquiescència del govern, totes les formes d' abús, violant la Constitució, in-fringint les lleis i subvertint la justícia; sancionant el crim amb la prohibició explícita que la policia s'opo-si als robatoris, als incendis i als assassinats, i destituint tots aquells que no es prestin a col•laborar en aquesta empresa de destrucció nacional; organitzant l´ assassinat dels polítics de l' oposició per policies uniformats i ensorrant l' exèrcit.

Doncs és exactament això el que ha succeït a Espanya, i no m'ho podrà pas contradir cap diplomàtic ni representant consular.

Les alternatives

Si cal rendir-se a l'evidència d'aquests fets, cal admetre també que Espanya havia arribat a un punt en què la revolta contra el Govern constituïa no ja una necessitat sinó també un deure patriòtic.

No sabria dir, ni ho sap ningú, quina forma de govern s'establirà a Espanya si el moviment encapçalat pel general Franco triomfa. El que és segur, però, és que tindrà un caràcter marcadament nacional. En conseqüència, la política exterior espanyola es basarà en consideracions estrictament patriòtiques que exclouran qualsevol possibilitat que els interessos espanyols puguin subordinar-se als de cap altre país o sistema polític. Només cal donar una ullada al mapa d'Espanya per adonar-se que els interessos nacionals no són, ni ho poden ser, oposats als de la Gran Bretanya.

D'altra banda, si l'aixecament nacionalista fracassa, no hi ha el menor dubte que a Espanya s' establirà una República Soviètica governada des de Moscou, totalment absorbida en l'esfera política de l´URSS. És que cap anglès, o ningú que pertanyi a la nostra civilització cristiana occidental i individualista, podria arribar a dubtar mai davant la perspectiva d' aquestes dues alternatives?.